El privat és millor que el públic

Robert Veciana

 

Per a poder seguir el fil del que segueix cal empassar-se un gripau ¹. En el sentit de creure alguna cosa desagradable i que sabem que no és certa. I és aquest: la gestió privada és -sempre- millor que la pública. I és dels grans: cal oblidar el que han costat als contribuents d’arreu del món algunes brillants iniciatives privades. A nivell mundial, les fallides més clamoroses de la història són:

1. Lehman Brothers (09/15/2008) 691.000 milions de dòlars
2. Washington Mutual (09/26/2008) 327.900 milions de dòlars
3. WorldCom (07/21/2002) 103.910 milions de dòlars
4. General Motors (01/06/2009) 91.000 milions de dòlars
5. CIT Group (01/11/2009) 80.450 milions de dòlars
6. PG&E (14/01/2019) 71.000 milions de dòlars
7. Enron (02/12/2001) 65.500 milions de dòlars
8. Conseco (17/12/2002) 61.390 milions de dòlars
9. MF Global Holdings (31/12/2011) 40.540 milions de dòlars
10. Chrysler LLC (30/04/2009) 39.940 milions de dòlars

A nivell espanyol no s’arriba a aquestes quantitats estratosfèriques, però no està malament:

1. Abengoa, 9000 milions d’euros
2. Martin Fadesa 7200 milions d’euros
3. Reyal Urbis 3700 milions d’euros
4. Habitat 3200 milions d’euros
5. Sacresa 2635 milions d’euros
6. Pescanova 2500 milions d’euros
7. Alteco 2421 milions d’euros
8. Orizonia 2085 milions d’euros
9. Marme Inversiones 1900 milions d’euros
10. Nueva Rumasa 1500 milions d’euros

I Alfos, La Seda Barcelona, Fagor, Nozar, Spanair, Marsans….totes per sobre dels 500 milions… Sense oblidar els 60.000 milions d’euros que, de moment, ens ha costat la gràcia del rescat bancari. Sí, aquell que no havia de costar ni un ral segons l’inefable De Guindos².

Són suficients exemples de gestió privada catastròfica? Doncs no. Un cop hem engolit el gripau, procedim a fer-ne la digestió. Tenim un servei públic que, en molt aspectes, és l’empresa més gran no ja del sector sinó del país. I naturalment, cal optimitzar el seu rendiment «implementant» -es diu així, no?- mètodes de gestió privada que, recordem-ho, sempre són millors que l’antiquada gestió pública. Comencem per la plantilla. Durant anys s’havia conformat amb processos selectius que no eren perfectes, però permetien triar amb ràtios de 200 i 300 aspirants per lloc de treball, més altes que l’examen del MIR. El resultat era una plantilla amb una qualificació molt superior a qualsevol empresa i, sobre tot, superior a la de la competència privada, on anava a parar el personal que no superava aquests processos. Què s’ha fet els darrers -molts- anys? Proveir personal en condicions de temporalitat i manca de selecció ultrapassant fins i tot els límits legals que tenen les empreses privades en l’àmbit de la contractació temporal. I ara cal, de manera compulsiva, estabilitzar la plantilla amb un «procés extraordinari» tan mal dissenyat com ha estat possible. Però hi ha més. Qualsevol estudiant de primer d’econòmiques us dirà que la mobilitat funcional en una empresa no ha de superar uns determinats límits i que ha d’estar limitada per la titulació. Doncs no. En la nostra empresa cada estiu es produeix un veritable «Ball de San Vito» amb centenars de treballadors amunt i avall que només es lliuren del trasllat si obtenen el plàcet del cap del centre. Que no sempre, per no dir que gairebé mai, s’obté en funció d’una avaluació objectiva del seu rendiment sinó d’altres valors diguem-ne menys tangibles -o confessables-, com ara la fidelitat (o l’amistat, el parentiu…). i això que un dels mantres de l’empresa és el de la «formació d’equips»…

I més. La tasca professional d’aquesta plantilla requereix, per la seva naturalesa i qualificació, d’una alta especialització. No. A l’empresa ja no li sembla que aquest tret sigui important i es passa el dia sabotejant-lo amb diversos invents curiosament posats al mercat per la competència privada que, més curiosament encara, no els aplica al seu producte. Efectivament, l’educació privada d’elit no juga amb el producte. Ofereix el contrastat, el que ven, el que vol el públic que paga i no vol bajanades amb els seus diners. En la nostra empresa, però, es prefereix encolomar a la plantilla tasques per a a les quals no està formada evitant prèviament que es dediqui a allò pel qual se la va contractar. Seguint amb el símil, seria com si en una obra poséssim els encofradors a fer de mossos i a l’inrevés. Igual se’ns queia l’edifici…L’especialitat professional no és, a la nostra empresa, cap instrument de valor afegit. Per tant resulta extremadament coherent que al si de l’empresa no hi hagi carrera professional i que sigui de les ocupacions en les quals menys diferència hi ha entre el que es cobra en entrar i la retribució al final de la «carrera» i en les que més anys es triga en assolir aquesta diferència. Bé, si hi ha alguna possibilitat de promoció professional, l’opció a càrrec directiu. Però amb uns procediments i criteris de selecció que recorden més a la cooptació eclesiàstica o als de la «comissió» fundada per Charlie Lucky Luciano per a dirigir la Cosa Nostra que no pas als mètodes de selecció de personal d’una empresa mínimament professional. No debades, enlloc d’exigir preparació, rigor i coneixements, als empleats de la casa se’ls demana «vocació», com en un monestir.

En alguns moments aquest auto-sabotatge adquireix caràcters delirants. L’empresa decideix que la cosa no va bé i que cal innovar. El producte no és bo. La primera cosa que fa és carregar el mort als seus empleats. Normal. No han entès el que calia fer o, pitjor encara, es neguen a creure en la condició salvífica dels nous mètodes de treball. Algunes evidències clamoroses, com ara el fet que molts d’aquests pretesos mètodes no sols no siguin nous sinó que ja hagin estat abandonats en altres llocs per inútils no semblen arguments suficients per a aturar la innovació perpètua. El darrer exemple. Es vol canviar de dalt a baix el producte a partir del 7 setembre, inici de campanya avançat al dels anys anteriors. Els treballadors són a la feina des de dies abans. Les especificacions tècniques del producte arriben.. a partir del 22 de setembre i incompletes. No cal tenir massa imaginació per saber què passaria en un empresa privada que «funcionés» així. Si fos gestió realment privada i no mera imitació llastimosa, seriem tots al carrer en mesos. On acaben, per cert, els treballadors d’empreses que apliquen l’esmentada mobilitat funcional sense fre, preludi habitual de l’expedient de regulació. De l’acomiadament, per qui no conegui l’argot.

Com a empresa regida per criteris econòmics un dels seus principis és una versió edulcorada de «El client sempre té la raó» aquí traduït per «l’interès de l’alumnat». Això sí, sempre que les queixes del client/alumne recaiguin en els empleats. Si la queixa versa sobre la jornada, las condicions de les instal·lacions, la manca o inadequació dels equips, la tàctica de l’empresa, sempre imitant el bo i millor de la gestió privada, vira cap al model habitual en bancs, asseguradores, empreses de telecomunicacions o energètiques: passar olímpicament del consumidor i tractar-lo d’imbècil. I tampoc és que aquesta pretesa preocupació per la demanda del client motivi massa: els productes més demandats (les places de P-3, de FP….) no s’ofereixen mai en quantitat suficient, llençant el públic en braços de la competència, que segueix forrant-se a bon ritme…

I és que tot i que disposa de recursos econòmics i de personal suficient, l’empresa s’ha cregut la mentida de que és millor «externalitzar». Tradueixo, participar en el vell, lucratiu i opac negoci de les subcontractes. Es subcontracten i concerten serveis pagant per ells molt més del que costarien si els donés l’empresa per si mateixa. Ja s’entendrà que el procediment és lucratiu per a agents externs a l’empresa. Externs però amb un peu dins.

Tot aquest fastuós, modèlic, aparell de gestió privada no pot ser producte de la limitada ment dels treballadors públics, pobrets. No, cal l’assessorament de veritables experts que naturalment han de venir de l’empresa privada i, com és costum, disfressant el pagament de llurs honoraris amb aportacions a ombrívoles fundacions que també són finançades per la competència. Per si no queda clar: l’empresa assumeix els suggeriments d’experts no solament externs sinó pagats per la competència, que no fa ni cas d’aquestes idees. Ell sí creuen en el negoci, no fotem! Així, no resulta sorprenent que, per exemple, en el moment de decidir l’horari d’atenció al públic no es tingui en compte l’opinió d’aquest públic ni la dels professionals que han d’atendre el servei sinó la d’una d’aquestes entitats que té com a responsable, casualment, un alt càrrec d’una empresa de càtering que es posaria literalment les botes si es perllongués -ho vulguin o no clients i treballadors- l’estada de tots dos col·lectius en les instal·lacions del servei.

Ah, i la «qualitat». Suposem que també ens creiem el «conte» de les auditories de qualitat. Recordo al lector que hem assumit que el privat és millor que el públic, que ens hem empassat el gripau. La nostra empresa es sotmet regularment a algunes «auditories». De dos tipus. Les internes, és a dir les que fa la mateixa empresa, quan les fa, que tenen un procediment molt especial. Les fan els mateixos òrgans que proposen les mesures que cal prendre per millorar el funcionament. Jutge i part. Per que fa a les externes, es fa cas omís de les evidències clamoroses de que les empreses anàlogues d’altres països amb bons resultats no fan res del que hem descrit aquí, i se segueix amb el mateix «model de negoci».

La conclusió sembla clara. Un cop ens hem cregut la qualitat superior del funcionament privat, encara ens quedaria un problema. I gran. Triar entre una gestió privada solvent i un nyap privat. I ara, després de la digestió, ja se sap el que toca.

1. L’expressió té l’origen al segle XVIII en una frase de Nicolas Chamfort: «Il faudrait avaler un crapaud tous les matins pour ne rien trouver de dégoûtant dans la journée quand on doit la passer dans le monde». Perdó, havia oblidat que les nostres autoritats educatives han proscrit la llengua francesa! La cita diu, més o menys: «Caldria empassar-se un gripau cada matí per no trobar res fastigós durant el dia quan hom l’ha de passar al món». L’expressió s’empra en francès, anglès, alemany i espanyol. Perquè no en català?

2. El cas convé perfectament. L’home de Lehman Brothers a Espanya (Mireu el rànquing de fallides suara esmentat i recordeu les seves conseqüències devastadores) ara al Banc Central Europeu…! Exemple perfecte del Principi de Dilbert, que mesura la capacitat d’ascens d’un incompetent: fins allà on pot fer més mal. No és en canvi d’aplicació el Principi de Peter, del qual deriva. El Principi de Peter o de la Hierarchyology estableix que, en ascendir persones competents en la seva feina se les col·loca on esdevindran incompetents. I també és un exemple clamorós de la col·lusió entre l’àmbit públic i el privat: nomenar ministre d’economia un capo de la banca…..O, ja posats, «col·locar» de conseller de Salut Pública un dels amos de la sanitat privada.

Gemma Lacasa

La Fundació privada Jaume Bofill (en endavant FB) es va crear l’any 1969 amb el patrimoni de Josep Maria Vilaseca i Teresa Roca. Des de fa 8 anys, i segons declara a la seva web, disposa d’un fons patrimonial anual importantíssim (entre 1,9 i 3,4 milions d’euros, majoritàriament propis, però també d’origen extern, públic i privat: Generalitat, Ajuntaments, Diputació de Barcelona, EduCaixa…). El Sindicat Professors de Secundària (Aspepc·Sps) va publicar un article amb dades sobre el seu finançament:

https://volemensenyar.secundaria.info/index.php/2022/05/19/els-negocis-de-la-fundacio-bofill/

Actualment, i sempre segons la seva web, hi treballen al voltant de 40 persones, al marge de diversos experts associats i alguns estudiants en pràctiques. La dirigeix un equip de govern amb 12 «patrons», entre els quals destaca Josep Maria Bayer Raich, director financer de la fundació amb múltiples vincles empresarials i vocal/conseller de la Coordinadora Catalana de Fundacions. A més, FB te un equip directiu, amb Ismael Palacín Giner al capdavant, ex-director de l’associació Casal dels Infants segons les nostres informacions.

L’objectiu fundacional actual declarat per la institució és «ser un laboratori de recerca» (un «think tank» diríem) centrat en l’àmbit educatiu, que vol «promoure la transformació social del nostre país» «per incidir en el canvi social», tot «generant «coneixement útil». La fundació sosté que el canvi ha de ser «disruptiu i urgent», augmentant l’avaluació dels docents i la potestat dels centres públics de triar-los, com faria una entitat privada. I sembla que està aconseguint els seus objectius.

La FB ha estat promotora del conegut (i ja finalitzat) projecte “Escola Nova 21” (en endavant EN21) dirigit per Eduard Vallory Subirà. Aquest projecte fomentava un suposat nou paradigma pedagògic, un «canvi que doni resposta al mon d’avui», una «educació amb sentit», per superar, es va dir, l’actual model, considerat memorístic, passiu i passat de moda.

Malgrat els esforços, diners, publicitat, hores extres del professorat etc, el Consell Superior d’Avaluació de Catalunya va informar el novembre del 2020 al Consell Escolar de Catalunya que no va haver resultats reals de millora en els centres que van participar en el programat respecte dels que no ho feren. El món docent català coneix aquest producte pedagògic i molts centres educatius el van “comprar”, quan no era, com s’ha demostrat, res més que fum.

Pensem que el model educatiu de la FB i del seu entorn, autodefinit com «innovador, globalitzador i holístic» està condicionant i dirigint no tan l’entorn privat, d’on neix i al que pertany, si no directament i decisiva les polítiques de l’Administració Pública, del Departament d’Educació. Com ha aconseguit la FB aquesta capacitat d’influència en la realitat educativa catalana? Creiem que pot explicar-se pels seus extensíssims contactes i col·laboracions amb entorns polítics, econòmics i culturals del país, i per l’existència provada de portes giratòries amb importants institucions públiques i privades.

Veiem tot seguit uns quants del més destacables (i explícits) vincles i contactes de la Fundació.

EDUARD VALLORY SUBIRÀ

EN21 es materialitza com a projecte el gener del 2016, mitjançant un conveni entre la Fundació Unescocat, dirigida per Eduard Vallory Subirà, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i la FB. Després s’hi afegeix l’obra social “la Caixa”, la Diputació de Barcelona i el Departament d’Educació. També donen suport a l’EN21 la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, la FAPaC, la Fundació FemCAT i la fundació PuntCAT.

Eduard Vallory ha tingut vincles amb importants partits polítics catalans:

a) Del 2000 al 2003 va estar vinculat a CDC, com a cap del gabinet del primer Conseller d’Universitats Andreu Mas-Colell.

b) El gener de 2019, en canvi, dona suport públic a ERC, en ser presentat com un dels 8 «experts» en Educació i Universitats que van signar un manifest de suport a Ernest Maragall Mira, candidat a l’alcaldia de Barcelona.

És President del Centre «Catesco» (abans Unescocat-centre), entitat impulsora d’EN21. A més està vinculat a la UOC.

Quan Vallory va presentar el seu llibre sobre Escoltisme, juntament amb el President del Parlament Ernest Benach, hi eren presents els ex-presidents de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall I Jordi Pujol. L’acte va ser conduït per la rectora de la UOC, Imma Tubella.

També te vincles amb la universitat Pompeu Fabra: a LinkedIn Vallory apareix com a director d’innovació educativa d’aquest centre docent.

A la seva web personal Eduard Vallory declara moltes altres feines. Diu ser també impulsor, amb la UOC i la UVic, d’un programa de formació permanent per a mestres «per encàrrec de la Generalitat». És patró fundador del Barcelona Institute of Science and Technology (BIST), que té el suport d’Agbar, Banc Sabadell i La Caixa, i també patró de l’Institut d’Humanitats de Barcelona. Membre de la Advisory Board de l’aliança universitària europea EUTOPIA, del Consell Assessor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, i de l’Education in Advanced Teaching Advisory Board de la University of the People.

A LinkedIn afirma ser en l’actualitat coordinador d’Innovació Educativa i projectes de la Universitat Pompeu Fabra i Secretari del Barcelona Institute of Science and Technology.

CATESCO (Abans Unescocat, o Unesco de Catalunya)

Va ser una de les 4 entitats impulsores d’EN 21. No s’ha de confondre amb l’organització internacional de Nacions Unides UNESCO, amb seu a París. La similitud del nom fa suposar un indubtable (i sembla que erroni) vincle entre ambdues. El logo, gairebé idèntic (un temple grecoromà) també pot confondre. La web de Eduard Vallory, President de Catesco, postula que Catesco «és una fundació catalana que vol promoure els valors de la Unesco a Catalunya». L’ànim de lligar ambdues institucions és inequívoc.

Un dels 3 vocals de Catesco és Ismael Palacin, actual Director de FB, i la seva directora, Marina Gay Faura, ha estat directora del projecte ESN 21 promocionat per FB.

Catesco té, a més, la seva seu al carrer Provença 324 de Barcelona, és a dir: a la mateixa adreça que la FB, i a la seva web informa que es compon de les següents entitats: FB, Institut d’Estudis Catalans, Fundació FemCat I Òmnium Cultural. Els vincles són explícits.

FUNDACIÓ FemCat

Va ser una de les entitats que va donar suport a d’EN21. Fundació privada d’empresaris catalans, que des de 2004 genera iniciatives pel desenvolupament econòmic I social català amb emprenedoria i competitivitat, amb la intenció de promocionar Catalunya al món.

ÒMNIUM CULTURAL (OC)

Jordi Porta va ser President d’OC del 2002 al 2010, un cop cessà prèviament com a director de la FB, càrrec que va ostentar des del 1971 al 2001.

La difunta Presidenta d’OC Muriel Casals va ser patrona de la FB entre el 2002 I el 2010, i vicepresidenta d’activitats de la mateixa fundació del 2005 al 2007. Des de 2008, fou membre de la junta nacional d’OC, i va ser presidenta d’aquesta entitat dos anys després, tot participant durant el seu mandat a OC amb ponències a diferents jornades educatives organitzades per la FB.

Actualment, i amb un equip directiu nou, el tercer càrrec d’Òmnium Cultural (la Vicepresidència segona) correspon a Marina Gay Faura, qui va ser directora d’ EN21, i ara presideix la fundació CATESCO, dirigida per Eduard Vallory.

UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA (UOC)

Uns dels membres co-fundadors d’aquesta Universitat, i Director-Gerent els primers 12 anys, va ser Xavier Aragay Tusell, que a l’hora va ser Secretari del patronat de la FB des del 1999 al 2015. També va impulsar el programa de «modernització» dels centres educatius jesuïtes («Horitzó 2020»), amb valors i estratègies similars a ESN 21.

La UOC ha programat actes conjunts amb FB des del 2007 com ara debats educatius compartits el 2016 i 2017. També activitats educatives com «simulacions parlamentàries» amb alumnes universitaris i FB. La Fundació ha publicat força estudis del professorat de la UOC, i alguns dels docents universitaris van participar activament en xerrades a favor del projecte EN21. Actualment existeix un entorn virtual d’innovació pedagògica anomenat “Educació Demà” compartit per FB I la universitat semiprivada UOC, per potenciar propostes educatives i contactes professionals

En l’àmbit personal, el germà bessó de l’actual Conseller d’Educació, J.Garcia Cambray, Ramon, és, des de l’any 1999 (ja fa 23 anys) Director de programa en la UOC. I per l’alta demanda de places del màster de secundària (exigit pel Departament d’Educació al professorat novell) el curs vinent la UOC ha estat designada com la universitat que oferirà les noves 1000 places on line d’aquest postgrau.

La gestió de la UOC consta de 3 patrons no públics: federació de Caixes d’Estalvis, Cambra de Comerç i Institut d’Estudis Catalans. A més té 5 patrons de l’entorn públic (entre els quals el Conseller d’Educació, actualment Josep Garcia Cambray) i 3 patrons de l’àmbit privat: de nou, els vincles educatius i empresarials caminen junts.

DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA (DE)

En una resolució de 24/03/2022, la Secretaria General del Departament Patrícia Gomà Pons va respondre una demanda escrita referida als vincles i contactes entre aquest Departament públic, i la FB (registre entrada de data 25/02/2022). Es demanaven «acuerdos entre el Departamento i FB, actas de reuniones de trabajo, documentos de propuestas concretas”, etc. La citada resolució va informar que:

a) En menys d’un any (juliol de 2018 i maig de 2019) es van realitzar 27 sessions/trobades entre alts responsables del Departament d’Educació, Direcció General, Subdirecció General i Equips Tècnics) i membres de la FB. De fet es van celebrar una mitjana d’entre dos i tres reunions mensuals.

b) No es van redactar actes de les reunions i, per tant, no coneixem els assistents, ni el detall dels temes tractats, ni els acords als quals es va arribar en les múltiples reunions «bilaterals».

c) El mes de juny de 2019, entre els dies 15 i 30, la inspecció educativa del Departament va fer l’avaluació dels 29 centres de la mostra EN21, amb un mínim de dedicació de 3 hores per centre. Es van dedicar, per tant, més de 90 hores a aquesta activitat, a càrrec de 6 inspectors i 4 tècnics de Centres de Recursos. Moltes hores de treball de funcionaris públics dedicades a col·laboracions amb la Fundació Bofill.

d) Un cop finalitzat el programa EN21 el Departament D’Educació ha creat un laboratori de transformacions educatives, xarxes territorials, i un programa d’acceleració de transformació educativa amb 156 centres, molts d’ells participants de la ja finalitzada EN21. Caldrà veure si, com sembla, hi haurà una continuïtat de projectes i plantejaments.

Joan Cuevas Expósito, actual Director General d’Innovació, Recerca i Cultura Digital des des del juny del 2021, va treballar com a Cap de Projectes per la FB del març 2018 al juny 2021 (3 anys i 4 mesos). Prèviament va ser Director de Projectes de la Fundació Pere Tarrés durant 8 anys (2007-2015).

Meritxell Ruiz Isern, ex-Consellera d’Educació, vinculada al partit Unió Democràtica, va assistir a l’acte d’inici del moviment EN 21 (maig 2016). També hi eren el vicepresident executiu del govern d’aleshores Oriol.Junqueras la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell i alguns diputats del Parlament de Catalunya. Els contactes van ser al més alt nivell del país. Actualment Meritxell Ruiz es Directora d’Escola Cristiana.

Hi ha 3 tècnics que apareixen en la web de la FB amb el comentari «Departament d’Educació», dos d’ells en Comissió de Serveis, es diu. Seria interessant conèixer quines funcions tenen assignades els seus llocs de treball.

A la web de la FB apareixen 3 tècnics definits com a «experts associats» que havien estat càrrecs importants del Departament d’Educació. Han fet publicacions amb la cobertura de la FB, i tenen correu electrònic amb el domini @fbofill.cat. Són:

a) Francesc Colomer: ex inspector d’Educació, Director General de Formació Professional del Ministerio de Educación, Secretari de polítiques educatives del Departament.

b) Xavier Farrirols: ex Subdirector general d’FP del Departament del 2001 al 2011.

c) Josep Francí: ex-Director General d’ FP i Ensenyaments professionals i artístics del 2004 al 2011.

Els forts vincles i les “portes giratòries” entre el Departament d’Educació, Administració Pública, i la FB, privada són, com es pot veure, innegables.

ASSOCIACIÓ DE MESTRES ROSA SENSAT

Francina Martí, la seva Presidenta actual, va a explicar les bondats de NE21 de la mà de E. Vallory. Ella també manté una web amb el logo de la FB. Les dues institucions han fet actes comuns (Palau Macaya 2013, acte conjunt el 2019) i la FB els va fer alguna publicació, Actualment van de la mà en el projecte «Educació 360» juntament amb la Diputació de Barcelona i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica. Han col·laborat en altres actes i jornades conjuntes.

CONSORCI D’EDUCACIÓ DE BARCELONA (AJUNTAMENT I DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ)

Marta Truñó Salvador, Comissionada d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona va treballar entre 2008 i 2009 a la FB, com coordinadora/investigadora d’un projecte justament per l’Ajuntament de Barcelona.

UVIC (UVic)

Eduard Vallory ha assistit i protagonitzat diversos actes públics a les instal·lacions de la UVic. Destaquem el del febrer de 2017, una xerrada a alumnes i mestres promocionant la seva NE21. I és que E. Vallory apareix com un dels 7 membres de la Comissió Permanent del Consell Consultiu de la UVic. Ha estat padrí de promoció d’estudiants d’aquesta universitat, responsable d’un programa UVic-UOC de formació permanent per al desenvolupament professional dels mestres i redactor de la lliçó inaugural del màster del professorat de secundària d’aquesta institució.

DIPUTACIÓ DE BARCELONA

A més de l’acord de suport a EN21 i de l’aportació de més de 700.000 € (principal finançador públic), la Diputació i FB col·laboren fent publicacions comunes i compartint agenda i reunions (la darrera el 8 de març de 2022).

FEDERACIÓ DE MOVIMENTS DE RENOVACIÓ PEDAGÒGICA (FMRP)

Actualment comparteixen campanya amb FB a favor d’un canvi horari educatiu anomenada «Educació a temps complet 360». Postulen més flexibilitat horària, equiparar formació lectiva i no lectiva, i promoure els casals d’estiu amb subvencions municipals amb l’argument de l’equitat.

Ricard Aymerich: membre de la Federació, també manté una web amb logo de la FB que li ha publicat estudis i videos). Altres persones que vinculen ambdues entitats són Jordi Puche o Raúl Manzano. Aquest darrer, a més, és representant de la FMRP al Consell Escolar de Catalunya.

COL·LEGI D’ARQUITECTES

El passat 25 de mai de 2022 es va programar un acte a la UB amb tres participants bàsics: FB, Departament d’Educació (Conseller d’Educació i 3 alts càrrecs) i Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. L’acte tenia el nom de «nous aprenentatges, nous espais» i havia de presentar, que sapiguem, projectes arquitectònics amb diferents organitzacions espacials. Fa anys que constatem un canvi del paradigma educatiu públic català, que sembla provocarà canvis en la distribució física dels centres: caldrà estar atents. Un centenar de docents van manifestar-se a l’acte contra les polítiques educatives del Departament, i finalment no es va celebrar.

MITJANS DE COMUNICACIÓ

Diari ARA

Carles Capdevila i Plandiuria, difunt Director i fundador del diari Ara (el diari dels mestres s’ha arribat a dir), també va ser patró de la FB.

El diari ha publicat diversos articles d’Eduard Vallory, que va ser entrevistat el 2016 pel mateix Carles Capdevila; el periodista Antoni Bassas també l’ha entrevistat fa uns dies en ocasió de la publicació del seu darrer llibre.

L’actual subdirector del diari, Ignasi Aragay, va fer públic fa unes setmanes un tuit diagnosticant «un canvi d’època» en l’àmbit educatiu, tot citant 20 persones suposadament vinculades a aquesta «revolució». Les dues primeres eren el Director de la FB Ismael Palacín i Eduard Vallory; també figurava la periodista responsable del suplement educatiu del diari, Laia Vicens, o una altra col·laboradora habitual del diari: la pedagoga Anna Jolonch Lin, vinculada amb la FB (ex-cap de recerca de la mateixa). S’esmenten a la mateixa llista la ex-consellera d’Educació Meritxell Ruiz, Francina Martí (Rosa Sensat-FB) o Xavier Aragay (Uoc i FB).

Cal dir que hi ha altres col·laboradores del diari Ara, amb amplis espais d’opinió al seu abast, que també tenen o han tingut relació amb la FB (de fet mantenen web, amb vincles amb publicacions, vídeos i actes). Parlem de professores universitàries com ara Marina Subirats, o Gemma Ubasart.

EN CONCLUSIÓ és raonable deduir que un grup relativament petit de persones vinculades a un àmbit absolutament privat anomenat Fundació Jaume Bofill, amb molta formació i experiència en l’àmbit empresarial, del marketing i de la comunicació, molt ben connectat política, socialment i mediàtica, i amb vincles amb les més altres institucions catalanes (tan de l’àmbit privat com públic) estan dissenyant i tele-dirigint el discurs imperant en l’entorn educatiu i també les polítiques educatives públiques. De fet hi ha passarel·les entre aquesta Fundació i el Departament D’Educació, i la prova és que, a l’actualitat un dels més alts càrrecs d’aquest organisme públic prové directament de la cúspide ideològica d’aquella.

Potser sí que l’hem de donar la raó a M.Vázquez Montalbán, quan va afirmar ja fa molts anys en un article sobre el mític local barceloní «El Molino», que aquesta era una institució… «com la muntanya de Montserrat, el Barça… i la Fundació Jaume Bofill»!!