Els negocis de la Fundació Bofill

Ens hem entretingut a fer una ullada a les taules de finançadors externs que figuren a la web de la Fundació Bofill. Les quantitats que hi hem trobat ens permeten fer-nos una idea de part del seu sistema de finançament, tot i que ells afirmen que el 95% de la seva base econòmica és privada i pròpia.

En total, podem afirmar que en un període de vuit anys (2014-2021) la Fundació Bofill va rebre 160.282 euros de la Generalitat de Catalunya, 714.071 de la Diputació de Barcelona, 236.812 de l’Ajuntament de Barcelona, i 103.551,56 de l’Ajuntament d’El Prat de Llobregat. En total, aquestes quatre entitats públiques sumen 1.210.164,19 euros. Tanmateix, el finançador extern més important és EduCaixa (Obra Social «la Caixa») que ha aportat una xifra lleugerament superior a l’anterior: 1.397.955 euros en total.

Per exercicis, les subvencions públiques (i les de EduCaixa) que figuren a la seva web són aquestes:

Les preguntes que es poden fer podrien ser les següents:

  • És la Fundació Bofill realment independent, si cada any percep quantitats de diners tan importants, de tantes institucions diferents?
  • On van a parar exactament els diners públics que financien la Fundació i que, segons la fundació que, no arriben al el 5% del seu pressupost? s’estan invertint de la millor manera possible, tot considerant les notabilíssimes mancances del sistema educatiu català respecte al de la resta de l’Estat, i al de la mitjana europea?
  • Realment podem dir que es tracta d’una fundació sense afany de lucre?

Estem parlant de quantitats de diners molt considerables, d’una autèntica xarxa que entrecreua interessos privats amb una aparença de neutralitat i utilitat pública. Caldrà seguir preguntant i investigant.

La disciplina

Els esportistes que han triomfat, quan expliquen el perquè del seu èxit, parlen de disciplina, sacrifici i esforç. Els pares mateixos que porten els seus fills a activitats esportives demanen aquesta seriositat.

Quan parlem del món educatiu tot canvia. Els pedagogs i responsables polítics del Departament d’Educació consideren la disciplina un anacronisme, poc pedagògica, poc innovadora i com a conseqüència l’han expulsada de les lleis educatives. La ironia d’aquesta situació és que l’esport és tan sols un “divertimento”, una cosa que serveix per passar el temps i distreure’ns, en canvi l’educació és un dels pilars bàsics de qualsevol societat i del seu futur.

Ja fa temps que els coneixements han fugit de les nostres aules, totes les lleis educatives que hem tingut en aquest país no han fet més que aprofundir en aquest disbarat. El desconeixement i la indisciplina cada cop són més habituals i el professorat ho pateix en el seu dia a dia. Molts professors han acabat acceptant aquesta situació totalment il·lògica i antinatural per pur instint de supervivència i per desgracia s’ha normalitzat el que no és normal.

Des del Departament d’Educació ens han tret les eines per poder treballar a la classe i acusen el professorat que es queixa d’aquesta situació de falta de motivació, de no saber gestionar un grup i de no aplicar una pedagogia engrescadora. Els alumnes que volen aprendre són víctimes d’aquesta indisciplina escolar i no poden avançar tot allò que podrien i voldrien.

Ja gairebé ningú recorda l’origen etimològic de la paraula disciplina. Ve del llatí “discipulus”, deixeble, i “discipulus” ve de “discere”, aprendre. Disciplina és el conjunt de normes de convivència bàsiques perquè el professor tingui el dret d’ensenyar i l’alumne tingui el dret d’aprendre. La disciplina és clau perquè el binomi docent-discent funcioni. Amb la disciplina també han abandonat les aules les assignatures, substituïdes per propostes buïdes i paraules sense contingut com competències, àmbits, assoliments…

El discurs oficial és que tot va bé, que tenim una escola innovadora, verda i feminista -el nou mantra del discurs oficial- però la realitat és ben diferent i cada cop hi ha més intolerància i violència a les aules. Com a professors tenim un deure moral i professional amb els nostres alumnes, no podem permetre que uns pedagogs de despatx que mai han estat en una aula hagin invertit el significat de paraules clau com disciplina i esforç en l’àmbit de l’ensenyament. Cal dir en veu ben alta que l’emperador va despullat per intentar revertir aquesta situació. Cal que el sentit comú torni als nostres instituts.