Andreu Navarra

L’Ignasi està content: ha aconseguit la seva primera vacant a secundària, i treballarà tot un curs sencer. És professor de Llengua i Literatura Catalanes. Acaba d’arribar al seu nou institut, i s’està adaptant. Li passen l’horari. El primer que li crida l’atenció és que li expliquen que s’haurà de coordinar amb algunes companyes per a poder oferir els mateixos continguts que rebran els altres grups, i per a organitzar projectes interdisciplinaris, però no hi ha cap hora destinada a aquest menester. La Clàudia li explica que ja s’ho muntaran per whatsap.

La segona sorpresa ve quan li expliquen el que ha de fer al pati: li toca controlar una porta que dóna accés a l’interior de l’edifici i als únics lavabos que es poden fer servir durant l’esbarjo. La porta té el marc d’alumini i la fulla de vidre. Pregunta a la seva coordinadora si no tem que s’acumuli alumnat al pati i intentin entrar els nois i noies de tres en tres, o de quatre en quatre. La coordinadora li explica que això no passa mai. El que és important, li diuen, és que no hi hagi alumnat rondant pels passadissos, perquè es produeixen furts a les classes. Van passant els mesos i la situació cada vegada es torna més incomprensible. A vegades se li escapen escamots de cinc o sis alumnes que pugen corrent les escales, cap a les classes. No els pot seguir el ritme, acaba panteixant en un replà. Aquell dia és acusat de no ser al lloc que li pertocava. Un dia li retreuen que no aturés una batussa multitudinària, però té “coartada”: estava a l’altra banda del pati, apagant una foguera.

Un altre dia, en un racó del pati, troba uns nois que estan despullant una companya. I quan s’allunya de la porta per a aturar desficis, se li colen grups de cinc o sis alumnes que van a fer barrila al lavabo, i si els convida a sortir l’insulten i l’escridassen. De tant en tant es forma una petita multitud de nois i noies que criden, a la banda de fora de la porta. Entren en grups que no pot aturar. Opta per tancar la porta i amagar-se sota les escales. Li retreuen que contravé les normes covid. Com si deixar organitzar un congrés de vuit o nou persones en un lavabo no contravingués les normes covid.

Un dia passa una cosa realment inversemblant: a l’hora de pati, hi ha com vint alumnes asseguts a terra en un passadís fosc, mig amagats. Criden i fan una fressa increïble. Què passa allí? Ho esbrina aviat: han fet una “ouija” amb una cartolina, i han invocat “Charli Charli”, li expliquen. La companya espiritista es dispersa entre crits i corredisses. L’Ignasi comprèn que “Charlie Charlie” deu ser una mena de llegenda urbana, en plan Slender Man o Candyman. La segona part de l’afer esclata aviat. Un dia l’Ignasi treballa amb una classe i comença a sentir cridòria als passadissos. Hi ha alumnes plorant i cridant i corrent pertot arreu. Sembla que s’hagi desencadenat un drama o que passi alguna cosa realment greu. Aviat ho esbrina: una alumna li explica que per culpa seva no van poder tancar el “portal dimensional” que van obrir a la planta baixa de l’edifici, i s’ha estès el pànic davant d’una maledicció col·lectiva immediata.

L’Ignasi no pot creure el que està veient i el que està escoltant. Una planta sencera d’un institut perd dues hores de classe perquè hi ha qui pensa que s’ha obert un portal dimensional a la planta baixa. L’Ignasi riuria si no hagués vist tantes persones fora de sí, que confonien les ficcions dels videojocs i les sèries i els tiktoks i youtubes amb la realitat. Però és que resulta que l’Ignasi és un noi il·lustrat.

Però ja cada cop menys coses el sorprenen. Com no hi ha d’haver masculinitats tòxiques, neonazis, violència verbal i pensament premodern en un context on està gairebé prohibit el pensament conceptual, el cultiu racional i cultural? De passada, en una aula de quart d’ESO, la Clàudia li explica que no es posa mai d’esquenes a l’alumnat, perquè rep escopinades o impactes d’objectes diversos: una goma, boletes de paper…  Un dia, l’Ignasi està corregint a la sala de professors. De sobte, entra una companya que s’ha posat a plorar. Deixa la motxilla i diu als companys: “Jo em pensava que faria classe de matemàtiques!”. Li toca a l’Ignasi posar l’espatlla i convidar aquesta companya a fer un cafè. I de pas explicar-li que classe de matemàtiques en farà ben poques. I que les instruccions són no fer exactament classe, sino propiciar una mena de saber sense saber, una cuirassa buida de coneixements, que ve a ser així com un plat de vedella sense vedella. La vedella en sí és la paperassa que cal anar completant cada dia: informes de seguiment, preavaluacions, notes, excels tutorials, reserves per a sortides, informació sanitària, autoritzacions de drets d’imatge, informes de reunions, actes diverses, memòries, programacions i fulls d’avaluació que tots vénen a dir exactament el mateix. L’Ignasi no acaba d’entendre com és possible que les innovacions més avançades acabin sempre en llistes interminables de fitxes i dades de control.

Durant els diumenges, o en dies festius, rep desenes de whatsaps de la feina. No hauria de ser això i no hauria de ser així. De fet, en algun lloc, li expliquen que hi ha centres que no són així, però deuen ser una mena de Paradís llunyà o perdut o somniat, una Atlàntida, o una illa de Númenor. Desorientat, l’Ignasi comprova dia rere dia com l’alumnat se’n riu de les activitats que li donen prefabricades, plenes de monigots, de cors i de cançons infantilitzadores. Ja no sap què és mite i què és realitat. Pensa en com avançarien els seus grups si pogués oferir una educació variada, rigorosa, exigent, creativa: la que li demanen fins i tot els alumnes que no van bé, cansats d’experiments, plantejaments de color rosa i cansats també de perdre el temps. Pensa que la societat ha de passar, una altra vegada, del mite al logos.  Ara bé, l’Ignasi sap que si s’aparta dels guions que li han vingut prefabricats, no li renovaran el contracte.

Un altre dia és la Clàudia la que està plorant: els seus superiors li ha dit que no és innovadora, que resulta avorrida, i que faci el favor de marxar. L’Ignasi ja no sap en què creure, és molt amic meu, m’ha explicat totes aquestes històries viscudes fa dos o tres cursos. El més curiós és que és un noi compromès i ple d’idees innovadores. No té una actitud iconoclasta ni obstruccionista. Però ara té atacs d’ansietat, sembla que haurà de necessitar l’ajuda d’un psiquiatre. I no s’ho mereix. Porta només tres mesos treballant i està esgotat. Necessita una dosi de realitat. Quan s’acosta un company de feina totalment cremat l’evita: no pot més amb tantes queixes, amb tants problemes, amb tantes reivindicacions i crits i xacres.  El seu únic pecat havia estat voler fer classe en un país que ja no sap quin és el sentit civil de l’escola pública. A vegades li ha de pagar un donut a un alumne que porta vint hores sense menjar, a vegades ha de vigilar que ningú no llenci l’entrepà a les escombraries, senyal que pot portar un tutor a sospitar d’un cas d’anorèxia. Un dia es sorprèn a sí mateix mirant l’interior de les papereres. Quan fa guàrdia al centre de pati ha de vigilar que no l’agredeixin amb una pilota de tennis o de bàsquet. Un dia, un 15 de novembre, li notifiquen que té a càrrec la co tutoria de deu estudiants de batxillerat: no en sabia res, no té cap hora per a exercir aquest càrrec. Una orientadora l’escridassa en una reunió i li diu que no és prou inclusiu, però resulta que l’Ignasi no ha pogut assistir mai a les reunions del nivell afectat i ningú no s’ha preocupat de passar-li les llistes d’alumnat amb necessitat. No té taula per a treballar ni pot deixar els llibres enlloc. El telèfon que ha de fer funcionar per a la cotutoria està sempre ocupat, els aplicatius no funcionen mai, no arriba el senyal wi fi a les classe el 90% del temps, el personal en pràctiques li explica que fa quatre mesos que no cobra, les orientadores acaben a crits amb professores enmig del passadís,  a vegades veu voleiar algun moble, les reunions desemboquen en discussions bizantines… El twitter ja quasi no el mira per no deprimir-se definitivament, entre l’odi i la divisió que hi veu.

A les reunions de nivell o d’avaluació, ja no surt mai cap tema acadèmic. S’han convertit en una lletania de diagnòstics mentals i de conseqüències de vides adultes truncades. Tot i que intenta lluitar contra els pensaments apocalíptics, cada vegada s’esgarrifa més del món actual. Tot resulta estàtic i histèric a la vegada. Ni hi ha la calma per a ensenyar, ni el temps necessari per a llegir, reflexionar, pensar, entendre i créixer. Ara el seu dilema és: cobrar intentant passar el més desapercebut possible o intentar retrobar la dignitat exercint una professió totalment desprestigiada. I només té clara una cosa: cada dia veu massa coses surrealistes, que no haurien de passar en un centre docent al servei d’una democràcia avançada.