Des de fa ja massa anys i amb el pretext d’una innovació cada cop més obsoleta i anacrònica, s’està desviant la feina docent cap a funcions merament burocràtiques i assistencials, amb unes lleis educatives que impulsen un alumnocentrisme limitat a la mera autocomplaença i apartant-nos de l’autèntica raó de ser de la feina docent: la transmissió de coneixements.

Com a conseqüència d’això, molt particularment a l’ensenyament públic, el sistema educatiu s’està convertint en un col·laborador passiu de l’aprofundiment d’una escletxa social cada dia més ampla, en comptes de ser un instrument per a pal·liar-la complint amb les seves funcions d’instrucció pública en condicions d’igualtat d’oportunitats. Prova d’això és la pressió del sistema per millorar els resultats amb independència del coneixement real que té l’alumnat.

Aquest estat de coses amenaça amb agreujar-se encara més amb l’aprovació de la per ara última llei educativa, la LOMLOE, que devalua el sistema educatiu, a partir del mer maquillatge de les deficiències acadèmiques del sistema, tot establint la promoció automàtica de curs i l’atorgament de títols amb matèries suspeses, un model pedagògic fonamentat en un «competencialisme» barroer i en la dilució dels ensenyaments en uns «àmbits» generalistes de més que dubtosa idoneïtat didàctica i científica, en perjudici del rigor de l’especialitat.

Tot això provocarà la inhibició de l’estudi d’una bona part de l’alumnat, un major deteriorament de la necessària convivència i disciplina als centres i la devaluació del sistema educatiu.

Com a professors de Secundària, volem denunciar aquesta situació i vindiquem la nostra funció docent de transmissió de coneixements i com a especialistes. Volem poder dedicar-nos a la nostra funció acadèmicament i socialment necessària per a assolir una societat més justa i més culta. I denunciem unes lleis suposadament educatives que provoquen l’efecte contrari del que diuen promoure.

Perquè és la nostra feina, VOLEM ENSENYAR!

Preservem el Batxillerat del «disbarat competencial»

10 veritats sobre l’estafa competencial

1. La noció de competència «bàsica» o «clau» té un origen estrictament econòmic i reaccionari, embolcallat, això sí, amb un llenguatge falsament progressista. Amb la cobertura moral de la UNESCO, l’OCDE ha dissenyat, dels anys 70 ençà, una estratègia de «modernització» dels sistemes educatius basada en les competències. L’objectiu gens dissimulat és rebaixar el nivell acadèmic per abaratir costos i agilitar un mercat laboral de baixa qualificació.

2. En el seu origen «científic» es tractava de delimitar aquelles capacitats mínimes que l’alumnat havia d’assolir en cada etapa educativa, posant l’accent en l’aspecte «pràctic». El que s’ha fet realment és menystenir el necessari coneixement previ que el fa possible; només és competent qui té coneixements: NOMÉS SAP FER QUI SAP.

3. La separació entre el vessant teòric, conceptual, d’un coneixement i la seva aplicació competent és un disbarat metòdic ja conegut i fracassat. El model de programació imposat per la LOGSE, completament demencial, ja separava, a l’hora d’avaluar, els «conceptes» de les «destreses» (com si es parlés d’ensinistrar animals) i els «objectius».

4. La posada en pràctica del model competencial no s’ha fet arreu de la mateixa manera. En els països en què s’ha aplicat d’una manera més seriosa, s’ha tingut en compte que el model només és una eina d’avaluació, que no s’ha aplicar en tots els nivells ni durant tot el curs. I que

5. Molts dels països que obtenen millors resultats en les proves PISA, les proves competencials per excel·lència, (organitzades, recordem-ho, per l’OCDE) són els que de manera aparentment paradoxal tenen sistemes educatius més exigents i menys «competencials».

6. L'”ensenyament competencial” no era una opció prevista com a praxi docent. Si es pretén com a resultat, i cenyint-nos als resultats de les proves, són més competents els alumnes dels sistemes educatius on es manté l’exigència acadèmica i un currículum centrat en la impartició cabal, extensa i rigorosa de coneixements.

7. Al nostre país l'”ensenyament” i «innovacions» competencials són exclusivament un eufemisme d'”ensenyament superficial” i de rebaixa clamorosa del nivell mínim d’exigència.

8. Els pèssims resultats obtinguts a les proves PISA són el resultat de la rebaixa dels nivells, no de la manca d’innovació «competencial». Aquests resultats serien encara pitjors si no féssim tantes trampes, freqüents ja des de la implantació de les proves de competències bàsiques a l’ESO, com ara l’eliminació de resultats incòmodes o la preparació furtiva de l’alumnat. Preparació per a unes proves tan «bàsiques» que produeixen hilaritat entre molts dels nois i noies que les han de superar.

9. Pel que fa a PISA, més joc brut. Un exemple: en la mateixa edició, la pregunta més difícil de la prova de matemàtiques de Singapur (un país amb resultats excel·lents) va ser contestada correctament pel 2% de l’alumnat; en el cas espanyol, per un 54%. Posem el nivell més baix possible i així i tot, ens estavellem.

10. Si un alumne obté un 100% en unes proves competencials tan elementals com les nostres, això significa que ha demostrat un nivell mínim, és a dir, un «aprovat», no un «excel·lent» com semblen creure alguns experts i inspectors indocumentats.

Professors de Secundària (aspepc·sps)